MILOS SALGUEDA SINAPSI PSICOLOGIA
  • PRESENTACIÓ
    • Línia de treball
    • Experiència i Formació
    • Sinapsi
    • TV, ràdio i articles
  • ATENCIÓ PSICOLÒGICA
    • ADULTS >
      • Psicoteràpia individual
      • Teràpia de parella
      • Teràpia de separació
      • Orientació terapèutica
    • ADOLESCENTS >
      • Teràpia individual
      • Teràpia familiar
      • Coordinació àmbit escolar
      • Habilitats socials i emocionals
      • Millorem els hàbits d'estudi
    • PSICOLOGIA PERINATAL >
      • Concepció i Embaràs
      • Post-part
      • Criança i relació de parella
  • FORMACIÓ
    • Xerrades i tallers per a pares i mares
    • TALLER MINDFULNESS
    • TALLER SEXUALITAT I AFECTIVITAT
    • Dissabtes emocionals
    • Cursos per a professionals
  • BLOG
  • CONTACTE

CARNESTOLTES: un homenatge a la rauxa

2/2/2016

0 Comments

 
Picture








www.oriolarumi.com En aquesta obra de l'Oriol Arumí es transmeten clarament aquestes dues formes de regulació moral : la rauxa i la connexió amb els propis desitjos i per altra banda la mirada crítica de les normes socials. A la noia del centre del quadres e la veu perfectament connectada amb les seves necessitats i actua de forma lliure independentmanet de la mirada dels altres. Els ulls de la banda superior esquerra semblen alterats de veure tanta rauxa, són uns ulls que jutgen, però que no semblen afectar a la noia. La imatge que desprèn la llibertat d'expressió de la noia deixa astorats als que l'observen, que probablement, també voldrien deixar-se portar més per la rauxa que pel seny, Les pinzellades sobre el cos de la noia ( que semblen fletxes que poden clavar-se) podrien simbolitzar el conflicte o la culpa que persegueix la noia per no adaptar-se a la mirada que jutja.

La rauxa i la diversió són actituds molt sanes que ens ajuden a destensar i a connectar amb el que ens ve de gust, escoltar les nostres necessitats i expressar-les sense patir pel que toca fer o el que s'espera de nosaltres. A certes dosis, són molt saludables i necessàries. Si els hi donem un espai en el nostre dia a dia, el nostre benestar emocional es veurà beneficiat i com a conseqüència també tindrem millor rendiment en el treball i unes relacions personals més satisfactòries.

El joc i la diversió són elements clau en el desenvolupament humà,  i no només a la infància, com a adults també els necessitem. De petits hi connectem molts sovint i amb molta facilitat... Després ens ensenyen que hi ha coses que no es poden fer, que hi ha unes normes socials, que hem de poder conviure, que hem de tenir seny... Però en aquest procés d'educació necessària, de vegades, a alguns se´ls oblida que jugar i divertir-se és també molt important, sempre.

Per altra banda el seny també és una mostra de bon desenvolupament emocional i moral necessària per adaptar-nos socialment i també per portar a terme els objectius que ens proposem a la vida.

Hi ha persones que els hi costa molt connectar amb la diversió  i sempre "fan el que s'ha de fer ", sense treves. Potser veuen en la rauxa un risc de descontrol que els podria allunyar del seny. Ho viuen com a actituds incompatibles. Per altra banda també n'hi ha d'altres que els encanta estar instal.lats en la rauxa i la diversió i en canvi toleren molt malament o els costa molt complir  amb les normes  o amb el que s'espera que facin.

Jo no definiria la rauxa-diversió com a contrari del seny. Més aviat són dues formes de regulació moral que, per ser saludables, haurien de complementar-se i ser escollides amb autonomia, en funció del moment vital, el context o la situació i trobant l'equilibri entre les pròpies necessitats i les de les persones amb qui convivim.

Del seny ja se'n fa campanya tot l'any: cal seguir les normes, ser responsables, saber escollir, pensar abans d'actuar..... Però, què passa amb les nostres necessitats, el què ens ve de gust....? El Carnestoltes és una festa que precisament reivindica la necesstitat de la rauxa i la diversió, la necessitat de transgredir, de tant en tant,  les normes socialment establertes. Fa una funció molt important perquè no només dóna permís sino que promou que ens mostrem diferents del què s'espera habitualment de nosaltres. És per això que, en les disfresses tan de nens com adults, em sembla molt important respectar que cadascú pugui mostrar-se lliurement tal com vulgui. Que disfruteu molt del Carnestoltes!!!!



0 Comments

SENSIBILITAT EMOCIONAL: què podem fer els pares?

6/10/2015

0 Comments

 
Picture
1. Definim què és la sensibilitat emocional. Quan podem parlar d'hipersensibilitat?

La sensibilitat emocional és un tret dimensional de temperament. La podem definir com la facilitat o dificultat amb què un nen/a reacciona emocionalment a diferents situacions.

Podem diferenciar 2 tipus de sensibilitat emocional, que poden presentar-se simultàniament o no.
 
Sensibles respecte els seus propis sentiments. Alguns viuen els seus sentiments amb molta intensitat i senten les coses molt profundament, mentre altres  sembla que no s’adonin del què estan sentint o hi donen molt poca importància.
 
Sensibles respecte els sentiments dels altres. Alguns nens connecten molt bé amb les emocions dels altres i s’adonen de tot el què passa emocionalment al seu entorn, mentre altres sembla que no donen cap resposta.
 
Parlem d'hipersensibilitat quan en aquestes dues dimensions hi ha una intensitat molt alta i això coincideix amb una manca de recursos d'afrontament de les situacions en què viu el nen/a.

També pot ser una reacció que es produeixi puntualment o durant una etapa concreta (per exemple en una situació d'estrés pot haver-hi una sensibilitat emocional més alta) . Es tracta d'un tema en el que cal concretar la intensitat, la freqüència i el malestar que pot produir o les oportunitats que pot donar.
 

2. Cal entendre-ho com una patologia? Cal que els nens hipersensibles rebin alguna atenció psicològica?
 

D'entrada no és cap patologia sino una forma de ser que en tot cas podria ser la matriu de futures problemàtiques o oportunitats en funció de com la persona aprengui a gestionar-la. Per exemple és una molt bona qualitat pels artistes o pels profesionals de la salut.
 
El tema de l'atenció psicològica és en funció de les dificultats que es puguin presentar associades a aquest tret temperamental i de la capacitat dels pares de gestionar-les. Tot i que també pot ser útil  treballar l'educació emocional i ensenyar-los a regular les emocions.... Es pot fer un treball de prevenció que és important. Però això també seria aplicable als nens que estarien a l’altre extrem.

3. La hipersensibilitat va lligada habitualment a altres característiques o trets de conducta?
 
Pot anar lligada a la baixa tolerància a la frustració, a la dependència emocional, a la baixa autoestima però no sempre.
 
També és freqüent en els nens/es d'altes capacitats, nens/es amb TDAH, nens amb Trastorns de l'espectre autista, depressió... Etc. Com podeu veure es un símptoma que pot associar-se a factors molt diferenciats i també manifestar-se com a tret més o menys constant

4. Tenim alguns indicadors senzills i fiables, les famílies, per detectar la situació?
 
  • Molta capacitat per expressar el què senten
  • Quan miren una pel.lícula de por o els expliquen alguna història trista tenen reaccons emocionals que semblen excessives.
  • Ploren molt i els costa molt desconnectar i reposar-se.
  • Es disgusten molt quan algú els critica o els fa comentaris negatius  
  • Noten molt fàcilment quan els altres estan preocupats o tristos
  • Sembla que sentin el què els altres senten
  • Mostren molta empatia cap als altres quan estan preocupats o tristos.
  • Quan viuen alguna cosa trista ploren durant molta estona
  • S’enfaden o es disgusten per coses que semblen molt petites o insignificants
  • És probable que comparteixin amb els pares com es senten per cada petita cosa que viuen.
  • -Poden sentir i expressar les injustícies de forma molt intensa
  • Els sentiments els duren molt més que a la majoria

6. Conductes que els pares/mares hem de tenir i conductes que hem d'evitar, si tenim un fill hipersensible…. I cap els que són molt poc sensibles emocionalment.

  • Entendre que  la sensibilitat emocional és un tret de temperament de naixement , per tant no voluntari…
  • Evitar posar-li etiquetes negatives com : egoista, ploraner, dèbil… 
  • Respectar els seus sentiments i no jutjar-los
  • Ensenyar-los a com expressar les seves reaccions intenses i regular-les.
  • No prendre’s les seves reaccions emocionals que poden ser negatives cap a nosaltres de forma personal.
  • Conèixer i entendre  el temperament del nostre fill /a i ajudar-lo a que ell també l’entengui.
  • Aprendre a valorar la forma de ser del fill/a com a única com una gran riquesa, evitant  culpar-lo o renyar-lo per ser com és.
  • Ensenyar-lo a utilitzar paraules més realistes per expessar de forma més acurada i apropiada com s’estan sentint ( poder posar matisos)
  •  Aprendre a conviure. Entendre com el propi temperament encaixa o no amb el temperament del fill i buscar estratègies per ajudar-se mutuamente.
  •  Mostrar empatia però a la vegada ajudar a buscar estratègies d'afrontament més racionals.

A l'altre extrem hi trobaríem els nens que els costa connectar amb les emocions,
  • Necessiten aprendre a identificar què estan sentint els altres i també a connectar amb els seus propis sentiments. Els pares poden ajudar-los posant nom a les emocions, parlant dels sentiments i animant-los a que les expressin. Aprofitar qualsevol situació per parlar dels sentiments propis per tal que ells vagin familiaritzant-se amb les emocions.


 

0 Comments

LA GELOSIA: Què ens comunica?

1/10/2015

0 Comments

 
Picture


La gelosia és un sentiment natural que tots hem sentit o podem sentir en algun moment. Quan naixem necessitem vincular-nos emocionalment per tal de sobreviure i formar la nostra identitat en un espai emocionalment segur. És per això que els vincles emocionals són molt importants i ho continuen essent tota la vida, però especialment a la infància quan encara hi ha un desenvolupament emocional que està en procés.

Tots hem sentit dir en to de retret o de menyspreu: és que és un gelós! O bé cautelosament per tal que la persona no se n'adoni : ui que gelós està! O fins i tot fent servir expressions que amaguin la percepció del sentiment: té fred de peus!

Cal tenir present que la gelosia és un sentiment que cal aprendre a gestionar. I com a tal una de les coses més importants és ser-ne conscient i poder-hi posar paraules, per poder escoltar quines necessitats ens expressa aquest sentiment i com poder-les cobrir. Així doncs no té cap sentit ni jutjar ni amagar aquest sentiment ja que, com totes les emocions, fa una funció important en la vida de la persona que el sent.

La gelosia té a veure amb la pèrdua emocional que notem quan una figura important de vinculació dedica o ens sembla que dedica més atenció a una altra persona. Pot aparèixer a qualsevol edat tot i que és més freqüent en infants i joves perquè encara estan en procés de maduració i assoliment de la autonomia emocional . Però tots coneixem exemples o fins i tot hem viscut experiències de gelosia com a adults amb major o menor intensitat.

Com a pares i mares, la gelosia que acostuma a preocupar més és la que apareix entre germans. En realitat és un sentiment natural que apareix com a conseqüència de la rivalitat que s'estableix entre ells. Els pares no podem evitar la gelosia entre els nostres fills ja que depèn directament de la capacitat de tolerància i comprensió de cada nen. El que si que podem fer és fomentar una relació sana entre germans i tenir actituds que facin que cada un d'ells se senti important per ser qui és.

Les següents orientacions ens poden ajudar:

  • Evitar fer comparacions de les aptituds o dificultats dels fills
  • Tractar a cadascú segons les pròpies necessitats i fer èmfasi en la riquesa de ser tots valuosos tal com som.
  • Elogiar les qualitats de cada fill i animar-lo a resoldre les seves dificultats sense comparar-lo amb els altres.
  • Potenciar els interessos de cada un per tal que puguin desenvolupar -se en la línia que més s'adapti a les pròpies motivacions.
  • Promoure que resolguin per si mateixos els seus conflictes, o en tot cas mediar sense posicionar-se en la mesura que sigui possible. Reforçar els moments en què juguen junts de forma cooperativa i resolen conflictes positivament.
  • Dedicar un temps a cada un individualment.
  • No jutjar en cap moment el sentiment de gelosia, i en canvi ajudar a que els nens puguin posar paraules a allò que senten i demanar el què necessiten.
  • Quan la gelosia és d'un germà petit que encara no parla, de vegades es fan comentaris com: és molt pesat, no sap fer res.... pensant que això pot ajudar però en realitat és molt més útil i coherent reforçar al germà gran. A part, fer comentaris negatius sobre el petit pot ser contraproduent per la relació que s'estableix entre ells.


La gelosia es manifesta de vegades de formes molt subtils en els nens sobretot perquè sovint encara
no són capaços de connectar amb el què els passa i poder-ho expressar. Alguns indicadors que poden aprèixer com a conseqüència de la gelosia o d'altres situacions, són els següents:
  • Irritabilitat
  • Negativa reiterada a fer allò que se'ls demana
  • Agressivitat o allunyament afectiu del germà o germana
  • Mostrar rebuig envers l'afecte que li expressa la figura de vinculació.
  • Ocultar o negar el germà petit.
  • Fer-se notar més de l'habitual per atreure l'atenció

En tot cas no es tracta únicament de saber si  el nostre fill té gelos o no, sinó d'escoltar-lo, valorar-lo com a persona única  i ajudar-lo a expressar i regular les seves emocions.

A continuació podeu veure i escoltar les versions de TV i ràdio del Programa Famílies i Escola en el que vaig col-laborar el 2/2 /2016





0 Comments

ESFORÇ, VINCLE SEGUR I COMUNICACIÓ POSITIVA

11/3/2015

1 Comment

 


Picture

La necessitat d' ensenyar el valor de l’esforç


En contraposició als models educatius autoritaris, exigents des de la distància emocional, amb un concepte d’esforç molt relacionat amb el patiment i basats en el càstig que s’havien fet servir en generacions anteriors ha sorgit un model contrari basat en el deixar fer, en la complaença immediata, en deixar que el nen “sigui feliç” sense necessitat de fer res, basat en idees del tipus: escoltem els seus desitjos, donem-li tot el què necessita i tot el què li ve de gust , donem-li tot allò que jo no vaig poder tenir, que no pateixi.... Això està generant nens i adolescents que viuen una realitat totalment falsa i contrària al que després els espera a la vida real, plena de reptes, necessitat d’esforç per aconseguir-los i necessitat d’habilitats emocionals per gestionar les frustracions,  que no han pogut practicar.

Fa anys que es parla que s’han de posar límits, se’n veu la necessitat però internament la imatge a la que tornem és a l’anterior model educatiu autoritari. És el què tenim com a referència de límits, esforç... i això de vegades ens fa entrar en contradicció.

Ens cal fer un pas més, integrar tot el què hem après. Trobar una millor estratègia per promoure ja des de ben petits un model educatiu que sigui el més similar possible al què després els espera a la vida real a nivell de responsabilitat i exigència. Però no una responsabilitat i exigència que venen de fora, sino internes i que ajuden a  desenvolupar les capacitats i projecte vital que els farà sentir satisfets de veritat. Això sí, i és aquí on hi ha la important diferència, amb un acompanyament proper, des del vincle segur, des de la comunicació emocionalment efectiva. Posant reptes assolibles i acompanyant el procés per dotar-los cada cop de més autonomia, responsabilitat i en definitiva llibertat.

 
Què necessiten els nens i adolescents per desenvolupar les seves capacitats?

1.    Reptes adaptats a les seves possibilitats. Són el motor de la motivació.

2.    Fer-los conscients que tenen unes RESPONSABILITATS, ja des de ben petits. Això ajuda a reforçar la seva autoestima i el seu valor personal. Per tant, en la mesura que som exigents en això els estem també valorant i transmetent al confiança de que poden assumir-les.

  3.    Un vincle segur amb els pares que els acompanyi i els contingui, els ajudi a ser conscients de les emocions que tenen i que les puguin expressar, ofereixi estratègies perquè aprenguin a regular-les, acompanyi la frustració i ensenyi a treure’n bons aprenentatges.

4.    Un model educatiu conseqüent i realista en què s’entengui la necessitat d’establir unes normes i que  el no compliment tingui conseqüències naturals. També que l’esforç sigui un element clau per aconseguir el què volen... com a la vida real.

 

I els pares què hi podem fer?

“Si el què fas no funciona canvia i fes alguna cosa diferent”

Les conseqüències del model educatiu “laisser faire” / “donar-los-hi tot” durant uns anys poden semblar agradables, però en realitat arriba un moment en què generen situacions realment preocupants: desmotivació, incapacitat per proposar-se objectius i fer els passos necessaris per aconseguir-los, tolerància molt baixa a la frustració, baixa autoestima... i davant aquest panorama pares angoixats que si no recondueixen aquest malestar en accions positives és fàcil que l' actuïn en la relació amb el fill, agreujant encara més el problema i creant dinàmiques negatives que es retroalimenten.

Si ens trobem en aquesta situació pot ser útil:

1. Ser conscients de l’emoció que tenim nosaltres com a pares davant la situació, ben nostra i veure com la gestionem. Posar paraules a la nostra emoció i expressar-la amb missatges jo. 

2. Consolidar el vincle amb el fill/a en positiu. Poder-li transmetre afecte i confiança per SER QUI ÉS independentment del què fa, i començar a generar expectatives positives des de l’exigència de responsabilitats que ell/a es vegi capaç d’assumir. Establir una comunicació positiva.

3. Analitzar si el model educatiu que estem fent servir encaixa amb la vida real o no. Potser cal revisar-lo. I començar a donar responsabilitats al fill/a i pactar-ne les conseqüències tant de complir-les com de no complir-les.

4. Ser conscients que cal posar fil a l’agulla i iniciar un procés de generar expectatives positives i confiança cap a les possibilitats reals del fill/a per modificar l’actitud i acompanyar-lo en aquest procés. Segurament caldrà millorar l’autoestima, la capacitat de gestionar les emocions, la tolerància a la frustració. Si estem en actitud d'escolta activa i establim una comunicació positiva podem ajudar-lo a millorar en aquests aspectes. Caldrà desmuntar “etiquetes negatives” que li hem posat i que potser ja ha assumit per generar línies de millora i confiança en el desenvolupament ple de les seves capacitats.

 

 


1 Comment

QUE LA POR NO S'ABRACI A LA PENA

10/2/2015

2 Comments

 
Picture
...de la cançó de Txarango  "Tant de Bo"

Un dels discs més escoltats l'estiu passat a casa meva va ser el  SOM RIU de Txarango. Tota la família sabem totes les lletres fins i tot la Mar que té 4 anys i les hem cantat moltíssim. Però ara feia un parell de mesos que l'escoltàvem menys... Va ser ahir,  en el context d' estar preparant el meu proper Workshop d'Intel.ligència Emocional que vaig escoltar de nou la cançó "Tant de bo". Estava pensant idees claus que servissin per exemplificar estratègies d'autoregulació emocional... i de sobte sento: que la por no s'abraci a la pena.... Brillant! No em va sorprendre perquè fa temps que penso que els Txarango, a part de ser molt bons musicalment, tenen unes lletres que són molt terapèutiques emocionalment parlant. I d'aquí també, en part, el seu gran èxit. N'estic convençuda!

Aquesta frase aparentment simple té un alt contingut i valor terapèutic a nivell emocional. En vaig a fer una lectura possible del què transmet i el perquè. Com si desenterrés el significat profund d'una expressió. Un significat creat i rebut potser sense aquest anàlisi ni aquesta consciència, però que, igualment fa un bon efecte inconscient, perquè neix de la intuïció i entra per la intuïció.

Les emocions que tenim són missatges molt valuosos sobre la nostra pròpia vida, i com a tals és molt necessari que les escoltem i hi donem resposta. Però amb emocions com la tristesa o la pena que socialment tenen mala premsa, és freqüent posar-hi resistència o voler-ne fugir. De vegades ens fa por entrar-hi en contacte, por a estar massa tristos, por a deprimir-nos...  La tristesa fa un funció molt necessària de recolliment que permet el·laborar emocionalment les pèrdues. I aquest és un procés que no ens podem estalviar. Cal reconstruir la pròpia identitat i la pròpia vida sense allò que hem perdut i això requereix un temps i un estat mental concret.

Està clar que si la por s'abraça a la pena la conseqüència immediata és fugir de la tristesa, i aquesta fugida sovint és el què complica la situació i dificulta que poguem sobreposar-nos emocionalment  a tot allò que ha generat la nostra tristesa. Quants dols es compliquen per la por a la tristesa natural de la pèrdua? 

Que la por no s'abraci a la pena és també, des del meu punt de vista, un reconeixement social de la tristesa, una idea de poder-la sostenir tranquils, sense por. Una actitud d'acceptació interna de l'emoció sense jutjar-la.  Dit en altres paraules és : si estàs trist no t'espantis!.

Una frase que és un bon exemple de salut emocional i  transmet la idea de aprendre a diferenciar:

- L'emoció que sentim
- L'actitud que tenim davant aquella emoció.
- El fet que nosaltres no som l'emoció.

Sembla simple, però no ho és tant...

http://youtu.be/6Bv9IkXeTNM






2 Comments

INTEL.LIGÈNCIES MÚLTIPLES : UN MARC PER POTENCIAR LES CAPACITATS DELS NOSTRES FILLS

3/2/2015

1 Comment

 
Picture

Ampliar la mirada sobre el concepte d'intel·ligència.

Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir.

Estudiar, per un estudiant autèntic, és fruir. És, en definitiva, la llibertat
                                                El quadern gris  - Josep Pla


Promoure que els nostres fills treballin perquè puguin ser capaços de trobar aquest fruir i llibertat en l’àrea que ells decideixin.

De vegades pensem que el concepte d’intel·ligències múltiples o intel·ligència emocional, del que tant es parla darrerament, és una innovació. Si fem un repàs a la història de la psicologia veiem que a l’any 1920 E.L. Thorndike ja va utilitzar el terme “intel·ligència social” en un article argumentant que els humans teníem múltiples formes d’intel·ligència. Però durant aquesta època hi havia, per altra banda, els psicòlegs britànics que insistien en la importància de centrar-se en el concepte tradicional d’intel·ligència com una sola dimensió determinada genèticament i que van aconseguir que la seva idea s'estengués i arrelés més.

Durant el segle XX hi va haver diversos estudis amb la idea de contrastar i mesurar la teoria de les intel·ligències múltiples. El 1965 Guildford també fa servir el terme d’intel·ligències múltiples i més concretament el de “intel·ligència conductual” per referir-se a més de 30 habilitats i qualitats.

El 1983 Howard Gadner planteja la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples que inicialment tenia 6 dimensions i que amb el temps s’ha anat ampliant fins a les 9 dimensions actuals: lingüística, lògico-matemàtica, visual-espaial, corporal-cinestèsica, musical, interpersonal, intrapersonal, naturalista i existencial.

El 1990 Salovey i Mayer planteja el concepte d’intel·ligència emocional com “ la capacitat de percebre emocions acuradament, d’accedir i gerenerar emocions, d’entendre emocions i de saber regular de forma reflexiva les emocions per poder promocionar el creixement emocional i intel·lectual.”

I finalment, el 1995 Golemann amb el seu best seller “intel·ligència emocional” dóna valor  social a una nova manera de valorar la intel·ligència de les persones.

Tota la cultura educativa durant molts anys ha estat centrada en treballar des de la perspectiva de la intel·ligència entesa sobretot en les seves dimensions: lingüística i lògico-matemàtica així com una variable determinada genèticament i poc modificable. De manera que des d’aquesta perspectiva la frase: “treu bones notes, per tant, és una persona intel·ligent” o la inversa “no treu bones notes, per tant no és gaire intel·ligent” ha format part durant molts anys de l’imaginari social com una veritat bastant acceptada.

Tot i així cal destacar algunes frases fetes de la cultura popular,  que amb molta saviesa ja revoquen aquesta idea... com deia la meva àvia: “ Hi ha burros amb lletra i burros sense lletra”.

Amb el gran suport social que va tenir la idea d’intel·ligència emocional, es comença a posar llum a la realitat que demostra que no sempre es compleix que les persones amb millor expedient acadèmic obtenen millors resultats a nivell laboral ni a nivell d’adaptació personal i social.  D’aquí que es comença a posar èmfasi a les dimensions interpersonal i intrapersonal de la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner, tant en les empreses com en l’educació.

Els avenços en neurociències i la idea de plasticitat neuronal també ens demostren que el nostre cervell seria com un ordinador amb una capacitat espectacular: el hardware (potencial bio-psicològic) pot ser modificat i ampliat en funció del software ( procediments creats pels entorns socials,  escolars i familiars que permeten crear habilitats). La qual cosa confirma la idea que les capacitats es poden potenciar i són susceptibles de canvi.

Així doncs, els processos d’aprenentatge i els contextos educatius que creem societat, families i escola interactuen amb el potencial bio-psicològic de la persona modificant-lo. D’aquí la gran responsabilitat de pares, mestres i educadors generant contextos que afavoreixin un desenvolupament òptim de totes les capacitas de nens i adolescents. Deixar de visualitzar el nen, adolescent, adult des d’una perspectiva estàtica de QUINA CAPACITAT TÉ, per passar-lo a veure com un POTENCIAL A DESENVOLUPAR i en procés de canvi, això si amb alguns límits que cal demostrar que ens imposa la genètica fins a cert punt ... (cal fer referència al concepte d'EPIGENÈTICA)

M’agrada aquest fragment de Seligman (psicòleg i escriptor nordamericà) en un article sobre plasticitat neuronal en el què destaca com la seva filla li va fer un raonament en el què demostrava el seu gran potencial en intel.ligència intrapersonal i a la vegada posava de manifest la possibilitat de generar canvis.. (“ som escultors del nostre cervell”) :

“Papá: ¿Te acuerdas de antes de que cumpliera los cinco años? Desde los tres a los cinco era una  llorona. Lloraba todos los días. El día que cumplí cinco años decidí que no lloraría más. Es lo más difícil que he hecho en mi vida . Y si yo puedo dejar de lloriquear, tú puedes dejar de ser un cascarrabias “


Un altre aspecte important que aporta la teoria de les intel·ligències múltiples és posar de manifest quin valor social es dóna a cada una de les dimensions. Per exemple consideraríem igual d’intel·ligent a Einstein, Mozart o Messi? A quina dimensió donem més valor?... Està clar que en aquesta valoració hi ha un clar component cultural. Per què en el currículum d'Educació Primària o Secundària dediquem moltes més hores a Matemàtiques i Llengües, que a Música o E. Física? Com ens ensenyen o ens ofereixen procediments estructurats per millorar la nostra intel.ligència interpersonal o intrapersonal?.... Tot i que hi ha hagut canvis importants... on posa realment el focus el sistema educatiu que tenim?  Quan de temps passarà fins que realment es valori que l'equilibri es troba en el desenvolupament harmònic de les diferents dimensions de la intel·ligència?
 

Per altra banda l’experiència també ens demostra com la intel.ligència emocional pot interferir o potenciar les dimensions clàssicament més ben valorades  de la intel.ligència ( lingüística i lògico-matemàtica). Un alumne que inicia la seva etapa escolar amb molt bon rendiment acadèmic i se li reforça tant des de l’escola com des de casa comença a construir una autoestima i autoconcepte del tipus: “Jo SÓC bon estudiant”, com a qualitat del SER. I això l’ajudarà moltíssim en un futur, perquè tenim tendència a voler donar continuïtat a la nostra identitat. En aquest cas és positiu, i dóna empenta al nen per continuar-se esforçant. Però el cas contrari, també passa....i aleshores ja no ho és gens de positiu. Si els resultats acadèmics acaben condicionant una identitat, limiten dramàticament el desenvolupament. M’he trobat alumnes a 1r d’ESO que diuen “ jo en Mates sóc un desastre” i ni tan sols posen atenció en voler llegir els problemes. Se’n diu una PROFECÍA AUTOCUMPLIDORA que es retroalimenta indefinidament. En aquests casos m’agradava fer-los veure que podien ser més bons si es treien aquesta etiqueta del cap i sobretot donant-los-hi oportunitats de tenir èxits.


Un altre factor important a l’hora de potenciar les capacitats que tenim és la motivació.  Es important descobrir què és el què realment interessa i apassiona els nostres fills. Es cert que abans de descobrir això cal haver passat per moltes experiències i tenir un nivell de maduració suficient. Per això s’ha de ser exigent en els hàbits d’estudi. Perquè no podem estimar allò que no coneixem i per poder conèixer també cal treballar. Aquest seria un altre cercle que es retroalimenta.

M’agrada molt aquest fragment de “El quadern gris” de Josep Pla:

Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més reflexionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir, saber el què té importància i el què no en té. És una operació enormenet complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vagades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El què no agrada, el què no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió ni d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible.

Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir.

Estudiar, per un estudiant autèntic, és fruir. És, en definitiva, la llibertat

Com a educadors i pares es tracta de promoure que els nostres fills treballin perquè puguin ser capaços de trobar aquest fruir i llibertat en l’àrea que ells decideixin.



1 Comment

INVERTIR EN SALUT EMOCIONAL

29/1/2015

1 Comment

 
Picture
Tots tenim present que hem de cuidar la nostra salut en general i trobem normal fer-nos revisions mèdiques, analítiques, etc. així com dedicar temps i espai mental a fer prevenció. Culturalment és una qüestió no només acceptada sinó clarament desitjable.



Però què passa en l'àmbit  de la salut emocional?



Socialment encara no hi ha una consciència clara que els processos emocionals i la forma que tenim de reaccionar davant determinades situacions o la nostra sensació de benestar emocional i satisfacció siguin susceptibles de canvi voluntari.

No cal arribar a fer simptomatologia per dedicar temps i espai mental a cuidar la nostra salut emocional.. Els símptomes de malestar emocional més freqüents com l'ansietat i la depressió, són manifestacions i senyals d'alarma que ens indiquen que hi ha determinades formes de funcionar a nivell cognitiu, relacional o social que no s'adapten al nostre sistema de construcció personal de la realitat o que malmeten la nostra identitat. Tenint en compte les conseqüències que se'n deriven tant a nivell de relacions (familiars, amistats) i els cercles d'influència positiva o negativa que amplien significativament el benestar o malestar, tenir cura i fer prevenció en salut emocional hauria de ser una prioritat social.

Potser cada cop menys en determinats entorns, però en d'altres  encara hi ha molt la idea que qui va al psicòleg és perquè "està malament". Fixem-nos que aquesta idea tan estrictament mèdica, després d' àmplies campanyes de prevenció ha desaparegut inclús d'especialitats com l'odontologia, la ginecologia... la gent té clar que és sa i està acceptada socialment la idea que fer-se revisions periòdiques en determinades especialitats és una bona manera de fer prevenció. Què passa doncs en l'àmbit de la salut mental?

Fins i tot persones que estan patint malestar emocional des de fa temps es resisteixen a iniciar un procés psicoterapèutic que els ajudi a promoure canvis. Prejudicis?  Manca de confiança?  Desconeixement?

No hem d'oblidar que a l'Edat Mitjana els mals de l'estat d'ànim eren atribuïbles a bruixeria i eren castigats i la seva cura era un àmbit reservat a la religió... Han passat molts segles, però en determinades actituds encara s'observen indicis d'aquestes creences...

Però partim de la hipòtesi que les idees de l'Edat Mitjana en temes de salut mental han estat superades, o al menys pressuposem que la majoria de gent quan ha llegit el paràgraf anterior s'hagi posat les mans al cap de pensar que encara això pot tenir alguna influència al segle XXI

Hi ha altres elments que fan que socialment la salut emocional i mental tinguin encara una consideració diferent de la salut física:

  •  La complexitat
  • La facilitat amb què tothom es veu en cor d'opinar sobre el tema fent afirmacions que no tenen cap base científica amb una seguretat alarmant.
  • La gran diversitat d'enfocs en la idea de salut mental des de l'àmbit de la Psicologia, que malgrat molts poden ser complementaris, a ulls d'un profà desorienten més que clarifiquen l'objecte d'estudi.
  • La manca de tradició de posar atenció a l'educació emocional, tema del qual fa ben poc que es comença a parlar a les escoles.

Nombrosos estudis posen de manifest la correlació  positiva entre salut emocional i benestar i salut física en general. I també els efectes nocius que té l'estrés en el sistema inmunològic,

Invertim en salut emocional doncs! Com?:

  • Donant-nos espais  habituals de reflexió sobre la pròpia vida, emocions i relacions.
  • Seleccionant contextos en els quals la nostra identitat bàsica pugui sentir-s'hi lliure i realitzada.
  • Potenciant relacions personals que ens siguin enriquidores i tenint cura del temps que passem amb les desgastants.
  • Utilitzant diàriament estratègies d'autoregulació emocional: exercici físic, relaxació, mindfulness, moments de desconnexió i descans.
  • Escoltant amb atenció els missatges que ens donen les  nostres emocions sobre la pròpia vida i identitat, i fent accions per donar-hi resposta
    
Hi ha professions ( mestres, professors, educadors, metges, etc.) que per les seves característiques tenen un especial desgast emocional i en les quals l'entrenament  emocional preparatiu i reparador hauria de ser una prioritat. No se'ns acudiria mai pensar que un jugador de futbol d'alt nivell pot sortir al camp sense haver fet un entrenament rigorós. En canvi sovint trobem molts professionals de l'àmbit de la salut o educatiu que hora rera hora, dia rera dia la feina els demana que afrontin situacions d'estrés emocional  màxim, pel qual, no fan cap tipus d'entrenament. No diguem ja quan a més de tenir aquest tipus de professions un cop acabada la jornada laboral comencen la jornada de mares o pares.....

El fet de no posar atenció a la vessant emocional de la vida, no eximeix dels seus efectes. Les emocions hi són encara que no les tinguem presents, i fan la seva funció en silenci si cal.

Per això CUIDEM LA SALUT EMOCIONAL!

1 Comment

Separació de la parella, relació amb els fills i emocions

18/11/2014

0 Comments

 
Imagen

...MOLT A  APRENDRE

Aprendre a seguir camins diferents respectant al màxim les emocions i decisions de l'altre/a.

Aprendre a diferenciar la relació de parella de la relació familiar.

Aprendre i facilitar que el nostre fill/a pugui sentir emocions cap a l'altre progenitor lliures i  no tenyides per les nostres
.

Aprendre a comunicar-nos positivament com a pares.


Quan una parella amb fills es trenca, a més de tot el procés individual d'adaptació personal a la nova situació, es posa a prova la capacitat de cada un dels membres de gestionar les seves emocions de manera que els fills en surtin el menys perjudicats possible.

És evident que una separació suposa un canvi important en les dinàmiques relacionals i requereix posar en marxa tots els recursos emocionals per tal de recuperar l'equilibri de la nova situació familiar. Com en tot canvi, hi pot haver etapes en què això es visqui com una crisi complicada la resolució positiva de la qual, dependrà clarament de la competència emocional dels adults que formaven la parella. La gestió de les emocions sovint és una tasca complexa sobretot en situacions com aquesta. Però, potser hem de valorar que aquesta és una bona oportunitat per millorar-la i dedicar-nos temps a treballar-la.

En els casos més favorables en què la decisió de separació és de mutu acord cal igualment iniciar un procés per tal de pactar de quina manera es pot fer front a les demandes de la paternitat i la maternitat de forma coordinada i respectant cadascú el paper i la responsabilitat de l'altre. Es pot separar la parella però sempre es mantindrà una responsabilitat compartida que com més aviat se'n pugui ser conscient millors conseqüències en rebran els fills. Aquest procés requereix una comunicació respectuosa i intensa, i continuada, per la qual caldria treballar intensament,  amb ajut si es considera necessari.

Tot això pot complicar-se molt quan la separació no és volguda per algun dels membres de la parella. I per tant hi ha un procés de dol que cal elaborar. En aquests casos és fàcil caure en paranys com el de confondre la relació de parella amb la relació familiar, i per tant induir els fills a viure un dol que ha d'assumir l'adult. Això pot ser reforçat quan l'altre membre de la parella, que és qui ha precipitat la ruptura, carrega amb un sentiment de culpa que li impedeix d'actuar de forma tranquil.la.  Aquest estil de relació posa el fill en una situació en què es veu implicat emocionalment en un tema que no li pertoca ni té perquè assumir i que pot ser clarament perjudicial pel seu desenvolupament psicològic positiu.


Les separacions sovint són el punt d'inflexió de llargs processos dels quals no sempre els dos membres de la parella en són plenament conscients. La teràpia de parella pot fer una funció quan es detecten indicadors que aquest procés de deteriorament de la relació de parella s'inicia per tal de reconstruir-la. Però també pot ser molt útil per facilitar un procés de separació ja clarament assumit, sobretot en els casos en què hi ha fills en comú, cosa que implica que la relació i la comunicació com a pares haurà de continuar malgrat la separació.


0 Comments

Donar-se un temps

26/6/2014

1 Comment

 
Valorem el temps que dediquem a fer projectes nous, a fer vacances, a descansar.... Però què passa quan el cos ens demana temps per plantejar-nos si el ritme o la direcció que està prenent la nostra vida és la que realment volem?  De vegades, potser perquè hi ha elements que han canviat i que no encaixen amb els plantejaments que teníem prèviament. O senzillament perquè adaptar-nos a una realitat nova requereix un espai mental del que no disposem amb la rutina del dia a dia.

Som nosaltres mateixos qui portem el timó de la nostra vida i per tant és important conèixer a fons quines són les fonts d’energia que tenim i quines coses ens desgasten. I d’aquesta manera poder dirigir la nostra vida cap a on ens interessi més.

Vull reivindicar el valor que té la dedicació de temps i espai mental a cuidar el propi benestar emocional. I donar-li un pes i importància com a valor social.

Com a psicoterapeuta em trobo sovint en teràpia a persones que necessiten aquest temps i que permetre-se’l és la clau per tal que la direcció que prengui la pròpia vida estigui en consonància amb la pròpia identitat i valors. I al mateix temps capto com la pressió social “ S’ha d’estar bé” ‘S’ha d’estar fent alguna cosa” boicotegen algunes vegades aquest procés de connectar amb un mateix tan absolutament necessari en moments de crisi. És curiós que en el cas d’una malaltia física que requereix un temps de repós ningú se sentiria pressionat per estar-se cuidant. I En canvi en temes de benestar emocional aquest “ permetre’s un temps per reubicar-se” sovint es viu amb un cert sentiment de culpa.  Possiblement si el valor de cuidar-se emocionalment fos més extès aquest sentiment de culpa seria molt inferior.

“Estar bé” no és ser feliç tota l’estona.... És tenir una actitud positiva cap a les pròpies emocions, malgrat que aquestes puguin ser desagradables. Cal estar atents a quin missatge i informació sobre la nostra vida ens estan donant i fer els canvis pertinents per tal d’adaptar-nos-hi.

1 Comment

Mindfulness en psicoteràpia

20/6/2014

1 Comment

 
Picture
Què és el mindfulness i com es pot utilitzar en el procés de psicoteràpia?

El mindfulness o atenció plena és una actitud mental de viure plenament en el PRESENT i valorar-ne tota la seva riquesa. TENIR CONSCIÈNCIA DE L’EXPERIÈNCIA PRESENT AMB ACCEPTACIÓ I SENSE JUTJAR-LA ni RESISITR-SE  a viure-la tal com és. Es tracta de dirigir, estabilitzar i incrementar la potència de la nostra atenció en el PRESENT ( sortint del passat i del futur) i amb una afectivitat positiva envers un mateix i la pròpia experiència.


En moltes de les situacions que porten a les persones a iniciar una psicoteràpia es manifesten dificultats en la gestió de les pròpies emocions i l’autoestima. 

També sol haver-hi un desgast d’energia en la lluita per resistir-se a emocions que ens poden ser desagradables. Una part important del treball psicoterapèutic consisteix en escoltar aquestes emocions, acceptar-les i acompanyar-les entenent el missatge que ens estan donant a la nostra vida. És a dir, aprendre a utilitzar les emocions per desenvolupar-nos millor enlloc de bloquejar-nos. 

Utilitzo la pràctica del mindfulness per ajudar a millorar aquests dos aspectes en la mesura que ajuda a parar, prendre consciència de les pròpies emocions, acceptar-les i anar desenvolupant una actitud de cura i amor envers un mateix independentment de les emocions que senti. Aprenent progressivament a desenvolupar una actitud que permeti prendre la distància suficient de les pròpies emocions per tal de regular-les adequadament.

Per millorar l'ansietat associada a qualsevol situació de crisi personal és molt útil fer de forma periòdica  una meditació sobre les emocions en la línia del mindfulness. En les sessions de teràpia explico bé quin és el procediment que cal seguir i faig la gravació amb suport musical per tal que la persona la pugui utilitzar sempre que ho necessiti.

Els estudis empírics demostren que la pràctica del mindfulness és molt efectiva per reduir l'estrés, i que té efectes molt positius sobretot en el tractament de l'ansietat i la depressió.


Podeu trobar més informació interessant sobre l'ús del mindfulness en psicoteràpia a  les següents webs:

http://www.mindfulnessvicentesimon.com
http://www.institutomindfulness.cl
http://www.mindfulness-salud.org
http://www.amys.es

1 Comment

    Archives

    February 2016
    October 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    November 2014
    June 2014

    Educació emocional
    salut emocional
    intel·ligència emocional
    neurociència

    All
    Ansietat
    Depressió
    Mindfulness
    Psicoterapia

    Milos Salgueda

    Psicòloga i psicoterapeuta

Powered by Create your own unique website with customizable templates.
Photos used under Creative Commons from Gonmi, Carlos ZGZ