 | Ampliar la mirada sobre el concepte d'intel·ligència. Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir. Estudiar, per un estudiant autèntic, és fruir. És, en definitiva, la llibertat El quadern gris - Josep Pla Promoure que els nostres fills treballin perquè puguin ser capaços de trobar aquest fruir i llibertat en l’àrea que ells decideixin. |
De vegades pensem que el concepte d’intel·ligències múltiples o intel·ligència emocional, del que tant es parla darrerament, és una innovació. Si fem un repàs a la història de la psicologia veiem que a l’any 1920 E.L. Thorndike ja va utilitzar el terme “intel·ligència social” en un article argumentant que els humans teníem múltiples formes d’intel·ligència. Però durant aquesta època hi havia, per altra banda, els psicòlegs britànics que insistien en la importància de centrar-se en el concepte tradicional d’intel·ligència com una sola dimensió determinada genèticament i que van aconseguir que la seva idea s'estengués i arrelés més.
Durant el segle XX hi va haver diversos estudis amb la idea de contrastar i mesurar la teoria de les intel·ligències múltiples. El 1965 Guildford també fa servir el terme d’intel·ligències múltiples i més concretament el de “intel·ligència conductual” per referir-se a més de 30 habilitats i qualitats.
El 1983 Howard Gadner planteja la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples que inicialment tenia 6 dimensions i que amb el temps s’ha anat ampliant fins a les 9 dimensions actuals: lingüística, lògico-matemàtica, visual-espaial, corporal-cinestèsica, musical, interpersonal, intrapersonal, naturalista i existencial.
El 1990 Salovey i Mayer planteja el concepte d’intel·ligència emocional com “ la capacitat de percebre emocions acuradament, d’accedir i gerenerar emocions, d’entendre emocions i de saber regular de forma reflexiva les emocions per poder promocionar el creixement emocional i intel·lectual.”
I finalment, el 1995 Golemann amb el seu best seller “intel·ligència emocional” dóna valor social a una nova manera de valorar la intel·ligència de les persones.
Tota la cultura educativa durant molts anys ha estat centrada en treballar des de la perspectiva de la intel·ligència entesa sobretot en les seves dimensions: lingüística i lògico-matemàtica així com una variable determinada genèticament i poc modificable. De manera que des d’aquesta perspectiva la frase: “treu bones notes, per tant, és una persona intel·ligent” o la inversa “no treu bones notes, per tant no és gaire intel·ligent” ha format part durant molts anys de l’imaginari social com una veritat bastant acceptada.
Tot i així cal destacar algunes frases fetes de la cultura popular, que amb molta saviesa ja revoquen aquesta idea... com deia la meva àvia: “ Hi ha burros amb lletra i burros sense lletra”.
Amb el gran suport social que va tenir la idea d’intel·ligència emocional, es comença a posar llum a la realitat que demostra que no sempre es compleix que les persones amb millor expedient acadèmic obtenen millors resultats a nivell laboral ni a nivell d’adaptació personal i social. D’aquí que es comença a posar èmfasi a les dimensions interpersonal i intrapersonal de la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner, tant en les empreses com en l’educació.
Els avenços en neurociències i la idea de plasticitat neuronal també ens demostren que el nostre cervell seria com un ordinador amb una capacitat espectacular: el hardware (potencial bio-psicològic) pot ser modificat i ampliat en funció del software ( procediments creats pels entorns socials, escolars i familiars que permeten crear habilitats). La qual cosa confirma la idea que les capacitats es poden potenciar i són susceptibles de canvi.
Així doncs, els processos d’aprenentatge i els contextos educatius que creem societat, families i escola interactuen amb el potencial bio-psicològic de la persona modificant-lo. D’aquí la gran responsabilitat de pares, mestres i educadors generant contextos que afavoreixin un desenvolupament òptim de totes les capacitas de nens i adolescents. Deixar de visualitzar el nen, adolescent, adult des d’una perspectiva estàtica de QUINA CAPACITAT TÉ, per passar-lo a veure com un POTENCIAL A DESENVOLUPAR i en procés de canvi, això si amb alguns límits que cal demostrar que ens imposa la genètica fins a cert punt ... (cal fer referència al concepte d'EPIGENÈTICA)
M’agrada aquest fragment de Seligman (psicòleg i escriptor nordamericà) en un article sobre plasticitat neuronal en el què destaca com la seva filla li va fer un raonament en el què demostrava el seu gran potencial en intel.ligència intrapersonal i a la vegada posava de manifest la possibilitat de generar canvis.. (“ som escultors del nostre cervell”) :
“Papá: ¿Te acuerdas de antes de que cumpliera los cinco años? Desde los tres a los cinco era una llorona. Lloraba todos los días. El día que cumplí cinco años decidí que no lloraría más. Es lo más difícil que he hecho en mi vida . Y si yo puedo dejar de lloriquear, tú puedes dejar de ser un cascarrabias “
Un altre aspecte important que aporta la teoria de les intel·ligències múltiples és posar de manifest quin valor social es dóna a cada una de les dimensions. Per exemple consideraríem igual d’intel·ligent a Einstein, Mozart o Messi? A quina dimensió donem més valor?... Està clar que en aquesta valoració hi ha un clar component cultural. Per què en el currículum d'Educació Primària o Secundària dediquem moltes més hores a Matemàtiques i Llengües, que a Música o E. Física? Com ens ensenyen o ens ofereixen procediments estructurats per millorar la nostra intel.ligència interpersonal o intrapersonal?.... Tot i que hi ha hagut canvis importants... on posa realment el focus el sistema educatiu que tenim? Quan de temps passarà fins que realment es valori que l'equilibri es troba en el desenvolupament harmònic de les diferents dimensions de la intel·ligència?
Per altra banda l’experiència també ens demostra com la intel.ligència emocional pot interferir o potenciar les dimensions clàssicament més ben valorades de la intel.ligència ( lingüística i lògico-matemàtica). Un alumne que inicia la seva etapa escolar amb molt bon rendiment acadèmic i se li reforça tant des de l’escola com des de casa comença a construir una autoestima i autoconcepte del tipus: “Jo SÓC bon estudiant”, com a qualitat del SER. I això l’ajudarà moltíssim en un futur, perquè tenim tendència a voler donar continuïtat a la nostra identitat. En aquest cas és positiu, i dóna empenta al nen per continuar-se esforçant. Però el cas contrari, també passa....i aleshores ja no ho és gens de positiu. Si els resultats acadèmics acaben condicionant una identitat, limiten dramàticament el desenvolupament. M’he trobat alumnes a 1r d’ESO que diuen “ jo en Mates sóc un desastre” i ni tan sols posen atenció en voler llegir els problemes. Se’n diu una PROFECÍA AUTOCUMPLIDORA que es retroalimenta indefinidament. En aquests casos m’agradava fer-los veure que podien ser més bons si es treien aquesta etiqueta del cap i sobretot donant-los-hi oportunitats de tenir èxits.
Un altre factor important a l’hora de potenciar les capacitats que tenim és la motivació. Es important descobrir què és el què realment interessa i apassiona els nostres fills. Es cert que abans de descobrir això cal haver passat per moltes experiències i tenir un nivell de maduració suficient. Per això s’ha de ser exigent en els hàbits d’estudi. Perquè no podem estimar allò que no coneixem i per poder conèixer també cal treballar. Aquest seria un altre cercle que es retroalimenta.
M’agrada molt aquest fragment de “El quadern gris” de Josep Pla:
Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més reflexionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir, saber el què té importància i el què no en té. És una operació enormenet complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vagades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El què no agrada, el què no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió ni d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible.
Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir.
Estudiar, per un estudiant autèntic, és fruir. És, en definitiva, la llibertat
Com a educadors i pares es tracta de promoure que els nostres fills treballin perquè puguin ser capaços de trobar aquest fruir i llibertat en l’àrea que ells decideixin.
Durant el segle XX hi va haver diversos estudis amb la idea de contrastar i mesurar la teoria de les intel·ligències múltiples. El 1965 Guildford també fa servir el terme d’intel·ligències múltiples i més concretament el de “intel·ligència conductual” per referir-se a més de 30 habilitats i qualitats.
El 1983 Howard Gadner planteja la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples que inicialment tenia 6 dimensions i que amb el temps s’ha anat ampliant fins a les 9 dimensions actuals: lingüística, lògico-matemàtica, visual-espaial, corporal-cinestèsica, musical, interpersonal, intrapersonal, naturalista i existencial.
El 1990 Salovey i Mayer planteja el concepte d’intel·ligència emocional com “ la capacitat de percebre emocions acuradament, d’accedir i gerenerar emocions, d’entendre emocions i de saber regular de forma reflexiva les emocions per poder promocionar el creixement emocional i intel·lectual.”
I finalment, el 1995 Golemann amb el seu best seller “intel·ligència emocional” dóna valor social a una nova manera de valorar la intel·ligència de les persones.
Tota la cultura educativa durant molts anys ha estat centrada en treballar des de la perspectiva de la intel·ligència entesa sobretot en les seves dimensions: lingüística i lògico-matemàtica així com una variable determinada genèticament i poc modificable. De manera que des d’aquesta perspectiva la frase: “treu bones notes, per tant, és una persona intel·ligent” o la inversa “no treu bones notes, per tant no és gaire intel·ligent” ha format part durant molts anys de l’imaginari social com una veritat bastant acceptada.
Tot i així cal destacar algunes frases fetes de la cultura popular, que amb molta saviesa ja revoquen aquesta idea... com deia la meva àvia: “ Hi ha burros amb lletra i burros sense lletra”.
Amb el gran suport social que va tenir la idea d’intel·ligència emocional, es comença a posar llum a la realitat que demostra que no sempre es compleix que les persones amb millor expedient acadèmic obtenen millors resultats a nivell laboral ni a nivell d’adaptació personal i social. D’aquí que es comença a posar èmfasi a les dimensions interpersonal i intrapersonal de la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner, tant en les empreses com en l’educació.
Els avenços en neurociències i la idea de plasticitat neuronal també ens demostren que el nostre cervell seria com un ordinador amb una capacitat espectacular: el hardware (potencial bio-psicològic) pot ser modificat i ampliat en funció del software ( procediments creats pels entorns socials, escolars i familiars que permeten crear habilitats). La qual cosa confirma la idea que les capacitats es poden potenciar i són susceptibles de canvi.
Així doncs, els processos d’aprenentatge i els contextos educatius que creem societat, families i escola interactuen amb el potencial bio-psicològic de la persona modificant-lo. D’aquí la gran responsabilitat de pares, mestres i educadors generant contextos que afavoreixin un desenvolupament òptim de totes les capacitas de nens i adolescents. Deixar de visualitzar el nen, adolescent, adult des d’una perspectiva estàtica de QUINA CAPACITAT TÉ, per passar-lo a veure com un POTENCIAL A DESENVOLUPAR i en procés de canvi, això si amb alguns límits que cal demostrar que ens imposa la genètica fins a cert punt ... (cal fer referència al concepte d'EPIGENÈTICA)
M’agrada aquest fragment de Seligman (psicòleg i escriptor nordamericà) en un article sobre plasticitat neuronal en el què destaca com la seva filla li va fer un raonament en el què demostrava el seu gran potencial en intel.ligència intrapersonal i a la vegada posava de manifest la possibilitat de generar canvis.. (“ som escultors del nostre cervell”) :
“Papá: ¿Te acuerdas de antes de que cumpliera los cinco años? Desde los tres a los cinco era una llorona. Lloraba todos los días. El día que cumplí cinco años decidí que no lloraría más. Es lo más difícil que he hecho en mi vida . Y si yo puedo dejar de lloriquear, tú puedes dejar de ser un cascarrabias “
Un altre aspecte important que aporta la teoria de les intel·ligències múltiples és posar de manifest quin valor social es dóna a cada una de les dimensions. Per exemple consideraríem igual d’intel·ligent a Einstein, Mozart o Messi? A quina dimensió donem més valor?... Està clar que en aquesta valoració hi ha un clar component cultural. Per què en el currículum d'Educació Primària o Secundària dediquem moltes més hores a Matemàtiques i Llengües, que a Música o E. Física? Com ens ensenyen o ens ofereixen procediments estructurats per millorar la nostra intel.ligència interpersonal o intrapersonal?.... Tot i que hi ha hagut canvis importants... on posa realment el focus el sistema educatiu que tenim? Quan de temps passarà fins que realment es valori que l'equilibri es troba en el desenvolupament harmònic de les diferents dimensions de la intel·ligència?
Per altra banda l’experiència també ens demostra com la intel.ligència emocional pot interferir o potenciar les dimensions clàssicament més ben valorades de la intel.ligència ( lingüística i lògico-matemàtica). Un alumne que inicia la seva etapa escolar amb molt bon rendiment acadèmic i se li reforça tant des de l’escola com des de casa comença a construir una autoestima i autoconcepte del tipus: “Jo SÓC bon estudiant”, com a qualitat del SER. I això l’ajudarà moltíssim en un futur, perquè tenim tendència a voler donar continuïtat a la nostra identitat. En aquest cas és positiu, i dóna empenta al nen per continuar-se esforçant. Però el cas contrari, també passa....i aleshores ja no ho és gens de positiu. Si els resultats acadèmics acaben condicionant una identitat, limiten dramàticament el desenvolupament. M’he trobat alumnes a 1r d’ESO que diuen “ jo en Mates sóc un desastre” i ni tan sols posen atenció en voler llegir els problemes. Se’n diu una PROFECÍA AUTOCUMPLIDORA que es retroalimenta indefinidament. En aquests casos m’agradava fer-los veure que podien ser més bons si es treien aquesta etiqueta del cap i sobretot donant-los-hi oportunitats de tenir èxits.
Un altre factor important a l’hora de potenciar les capacitats que tenim és la motivació. Es important descobrir què és el què realment interessa i apassiona els nostres fills. Es cert que abans de descobrir això cal haver passat per moltes experiències i tenir un nivell de maduració suficient. Per això s’ha de ser exigent en els hàbits d’estudi. Perquè no podem estimar allò que no coneixem i per poder conèixer també cal treballar. Aquest seria un altre cercle que es retroalimenta.
M’agrada molt aquest fragment de “El quadern gris” de Josep Pla:
Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més reflexionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir, saber el què té importància i el què no en té. És una operació enormenet complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vagades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El què no agrada, el què no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió ni d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible.
Estudiar és una forma de l’amor, en definitiva, una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i deliciosa que l’esperit pot produir.
Estudiar, per un estudiant autèntic, és fruir. És, en definitiva, la llibertat
Com a educadors i pares es tracta de promoure que els nostres fills treballin perquè puguin ser capaços de trobar aquest fruir i llibertat en l’àrea que ells decideixin.
