| ...MOLT A APRENDRE Aprendre a seguir camins diferents respectant al màxim les emocions i decisions de l'altre/a. Aprendre a diferenciar la relació de parella de la relació familiar. Aprendre i facilitar que el nostre fill/a pugui sentir emocions cap a l'altre progenitor lliures i no tenyides per les nostres. Aprendre a comunicar-nos positivament com a pares. |
Quan una parella amb fills es trenca, a més de tot el procés individual d'adaptació personal a la nova situació, es posa a prova la capacitat de cada un dels membres de gestionar les seves emocions de manera que els fills en surtin el menys perjudicats possible.
És evident que una separació suposa un canvi important en les dinàmiques relacionals i requereix posar en marxa tots els recursos emocionals per tal de recuperar l'equilibri de la nova situació familiar. Com en tot canvi, hi pot haver etapes en què això es visqui com una crisi complicada la resolució positiva de la qual, dependrà clarament de la competència emocional dels adults que formaven la parella. La gestió de les emocions sovint és una tasca complexa sobretot en situacions com aquesta. Però, potser hem de valorar que aquesta és una bona oportunitat per millorar-la i dedicar-nos temps a treballar-la.
En els casos més favorables en què la decisió de separació és de mutu acord cal igualment iniciar un procés per tal de pactar de quina manera es pot fer front a les demandes de la paternitat i la maternitat de forma coordinada i respectant cadascú el paper i la responsabilitat de l'altre. Es pot separar la parella però sempre es mantindrà una responsabilitat compartida que com més aviat se'n pugui ser conscient millors conseqüències en rebran els fills. Aquest procés requereix una comunicació respectuosa i intensa, i continuada, per la qual caldria treballar intensament, amb ajut si es considera necessari.
Tot això pot complicar-se molt quan la separació no és volguda per algun dels membres de la parella. I per tant hi ha un procés de dol que cal elaborar. En aquests casos és fàcil caure en paranys com el de confondre la relació de parella amb la relació familiar, i per tant induir els fills a viure un dol que ha d'assumir l'adult. Això pot ser reforçat quan l'altre membre de la parella, que és qui ha precipitat la ruptura, carrega amb un sentiment de culpa que li impedeix d'actuar de forma tranquil.la. Aquest estil de relació posa el fill en una situació en què es veu implicat emocionalment en un tema que no li pertoca ni té perquè assumir i que pot ser clarament perjudicial pel seu desenvolupament psicològic positiu.
Les separacions sovint són el punt d'inflexió de llargs processos dels quals no sempre els dos membres de la parella en són plenament conscients. La teràpia de parella pot fer una funció quan es detecten indicadors que aquest procés de deteriorament de la relació de parella s'inicia per tal de reconstruir-la. Però també pot ser molt útil per facilitar un procés de separació ja clarament assumit, sobretot en els casos en què hi ha fills en comú, cosa que implica que la relació i la comunicació com a pares haurà de continuar malgrat la separació.
